Els altres Nobels

«L'estudi 1, dut a terme en un bar (N = 19), va mostrar que com més begudes alcohòliques consumien els clients, més atractius es consideraven.»

Bègue et al., British Journal of Psychology, 2013

Quan un humà desxifra un misteri important de l'Univers, normalment rep un Premi Nobel i un milió d'euros en efectiu (subjectes a impostos, però). Son molts diners! De fet, són tants diners que Cristiano Ronaldo triga gairebé 44 hores a guanyar-los, i el pobre rei Carles d'Anglaterra amb prou feines els guanya cada 12 dies. I tots dos són gent força intel·ligent, oi? Sobretot Ronaldo.

És cert que Carles o Ronaldo no reben una medalleta brillant amb la cara d'Alfred Nobel (inventor dels Premis Nobel i la dinamita), ni tampoc l'elogi i l'admiració dels intel·lectuals de tot el món. Però, és clar, és dubtós que els importi un rave.

De tota manera, ja sabeu com funcionen els premis Nobel: s'atorguen cada any a les idees més reveladores en cinc àrees (química, medicina, física, economia i literatura). Un sisè premi es concedeix, aparentment a l'atzar, a un humà o grup d'humans que han participat activament en la massacre d'altres humans (aquest s'anomena "Premi Nobel de la Pau").

Però penseu això: el nostre Univers és igualment interessant en totes direccions. Qualsevol descobriment, gran o petit, és il.luminador, i els misteris que ens envolten poden ser tan grans com minúsculs. Tot coneixement és sagrat. I és per això que els humans que responen a preguntes menors però també desconcertants com ara "Els pollastres se senten més atrets pels humans atractius?" també reben un premi.

Des del 1991, els Premis Ig Nobel reconeixen la recerca més alternativa, disruptiva i fora de norma del món. Aquests premis, atorgats per premis Nobel i històricament organitzats al MIT, vénen amb un premi en metàl·lic encara més fantàstic: deu bilions de dòlars (zimbabuesos, però).

Aquí teniu una breu selecció d'alguns premis Ig Nobel il.lustres, en reconeixement a la seva valenta exploració dels racons més remots de la ciència.

Les torrades cauen del costat de la mantega

Matthews, RAJ (1995). «Torrades toscades, llei de Murphy i les constants fonamentals». European Journal of Physics; Ig Nobel de Física 1996.

És un fet científic. Robert Matthews, de la Universitat d'Oxford, va demostrar que les torrades si que cauen més sovint del costat de la mantega, i de pas va demostrar la llei de Murphy ("Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament").

No té res a veure amb el pes afegit de la mantega, que és insignificant en comparació amb el pes del pa; és una qüestió de gravetat i velocitat de rotació. Des d'una alçada típica de taula (~0,8 m), una llesca de torrada que bolca per la vora normalment només té temps de girar mitja volta abans de tocar el terra. Per tant, si comença amb la mantega cap amunt, acaba amb la mantega cap avall. Senzillament, les taules humanes tenen l'alçada incorrecta perquè les torrades caiguin amb la mantega cap amunt.

Curiosament, la velocitat horitzontal és important; si la torrada anés més ràpid, aterraria bé. La propera vegada que estiguis a punt de deixar caure un tros de torrada, dóna-li un cop de costat perquè surti disparada; així és com fas que caigui amb la mantega cap amunt (a menys que toqui una paret, un marit o alguna altra cosa primer, és clar).

Però es podria evitar això simplement fent les taules més altes, de manera que les torrades que cauen tinguin temps de fer una rotació completa? Sí que es podria, però els càlculs de Matthews van demostrar que les taules haurien de tenir més de 3 metres d'alçada per aconseguir una rotació completa de les torrades. Això seria enormement inconvenient per als humans.

I es podria evitar això simplement fent que els humans siguin més alts? El mateix article demostra que no es podria:

«[…] els organismes bípedes com els humans són intrínsecament menys estables que els quadrúpedes (per exemple, les girafes) i tenen més risc de morir per caiguda. Això porta a una limitació d'alçada en els humans establerta pel requisit que l'energia cinètica injectada al cap per una caiguda serà insuficient per causar una fallada estructural important i la mort. Aquesta limitació d'alçada en els humans, al seu torn, implica un límit en l'alçada de les taules.»

Els càlculs amb potencials d'energia d'impacte i coeficients de resistència cranial indiquen que els humans no podrien fer més de 2,5-3 metres d'alçada ... per tant, no, les taules humanes mai podrien fer 3 metres d'alçada.

Les lleis de l'Univers, doncs, estan dissenyades per arruïnar aquell tros de torrada on has untat Nutella i melmelada de maduixa amb tant d'amor. Realment, no som ningú.

L'amor és un trastorn químic

Marazziti, D., Rossi, A., Cassano, GB, et al. (1999). “Alteració del transportador plaquetari de serotonina en l'amor romàntic ”. Premi Ig Nobel de Química 2000.

Els bioquímics, i de fet tothom, fa temps que són conscients de les similituds en els patrons mentals de les persones que s'enamoren i les persones amb trastorn obsessiu-compulsiu (TOC). I gràcies als avenços en la comprensió de la química cerebral, a la dècada del 1990 va ser possible comparar la composició química de l'amor i els trastorns mentals mesurant la densitat dels transportadors de serotonina a les plaquetes de la sang, un paràmetre que sembla reflectir l'activitat real de la serotonina al cervell.

Un equip de la Universitat de Pisa va comprovar degudament si les persones amb una "idea sobrevalorada, com la típica dels subjectes en la fase inicial d'una relació amorosa" eren fisiològicament comparables als pacients amb TOC, comparant la química de la sang de 60 persones dividides en tres grups: persones en les primeres etapes de l'amor romàntic (menys de 6 mesos), pacients amb TOC i controls normals.

Ho heu endevinat: tant el grup de "recentment enamorats" com els pacients amb TOC tenien nivells de transportadors al voltant d'un 40% més baixos que el grup de control. La química cerebral d'estar bojament enamorat coincideix amb la d'un trastorn obsessiu; sí, allò que tracten amb Prozac.

Si combines això amb altres estudis que han demostrat com l'amor també genera addicció (més que la cocaïna), i que les ruptures romàntiques activen els mateixos circuits que l'abstinència d'heroïna, es veu tot força clar: o l'amor és dolent o les drogues són fantàstiques. Tu mateix.

Pots contagiar-te de gonorrea amb una nina inflable

Kleist, E., i Moi, H. (1993). “ Transmissió de la gonorrea a través d'una nina inflable ”. Premi Ig Nobel de Salut Pública 1996.

Probablement no és una de les teves 100 preocupacions principals a la vida, però vés amb compte: pots adquirir malalties de transmissió sexual a través d'una nina sexual.

El 1993, el capità d'un vaixell d'arrossegament amb base a Groenlàndia va contraure misteriosament gonorrea després de dos mesos al mar, tot i no haver tingut contacte sexual amb ningú a bord, una aparent impossibilitat que va desconcertar els metges. Amb certa vergonya, però, el capità finalment va admetre que havia trobat per casualitat una nina inflable a la cabina del seu enginyer i, trobant els seus encants de plàstic absolutament irresistibles, li havia fet dolçament l'amor.

Però, sense que ell ho sabés, l'enginyer havia fet el mateix poc abans, sense prendre's la pena de netejar l'esperma després, i això va ser suficient per causar la transmissió indirecta de la gonorrea de l'enginyer (que ell mateix l'havia contret d'una treballadora sexual l'última vegada que va aterrar) al valent capità.

De fet, ja se sabia que el bacteri Neisseria Gonorrhoeae podia sobreviure fins a 24 hores fora del cos, sempre que trobés un lloc humit i apartat com ara una tovallola, un mocador o una, ehem, secreció de mariner dins d'un tub de làtex.

De fet, la transmissió no sexual de la gonorrea ja s'havia descrit a la literatura mèdica, però aquesta publicació va ser el primer cas reportat d'aquest tipus i constitueix, com a tal, una contribució tímida però valuosa a la Guerra contra les Malalties de Transmissió Sexual, així com un bon exemplar del gènere literari del romanç nàutic.

La fenomenal màquina centrífuga de part

Patent dels EUA 3.216.423 (1965) – “ Aparell per facilitar el naixement d'un nen mitjançant força centrífuga. ” (Patent). Ig Nobel Salut 1999.

L'edició de 1999 dels Premis Ig Nobel va atorgar un premi ben merescut a un invent dels anys seixanta: la màquina centrífuga de part, un invent innovador que havia passat gairebé 40 anys sense el degut reconeixement - un error històric del més alt calibre, com veureu.

Inspirats per una visita al zoològic del Bronx, on es van convèncer que les mares elefant utilitzen moviments giratoris per facilitar el part (aparentment, no es cert), George i Charlotte Blonsky, una parella sense fills, van inventar i patentar una màquina per accelerar el part utilitzant la força centrífuga . El mecanisme lligava la futura mare a una taula giratòria motoritzada i la feia girar a gran velocitat, utilitzant la força centrífuga per empènyer el nadó cap a fora. I, per descomptat, la màquina tenia una xarxa per atrapar el nadó un cop es projectés a gran velocitat.

Aquesta idea, tan elegant i delicada com un tractor despenyant-se era avall, no es va arribar a provar mai. Els metges s'hi van oposar, argumentant que la força centrífuga deixaria a la mare sense sang al cervell, i també causaria enormes forces de cisallament que podrien esquinçar la placenta, matant gairebé amb tota seguretat tant la mare com el nadó.

Aquesta màquina no s'ha provat mai, però sí que ha estat construïda pels entusiastes que atorguen els premis Ig Nobel, que també van fer una òpera sobre ella .

Les cortines de dutxa s'enganxen a la cama

Estudi inèdit de D. Schmidt (2001). Premi Ig Nobel de Física 2001.

El fenomen de la cortina de la dutxa que envaeix el teu espai personal i se't enganxa a la cama mentre intentes dutxar-te no es pot considerar un "mal del món" pròpiament dit (com la guerra, la fam o la pestilència), però és gratuït i enormement molest.

Doncs, per què la cortina de la dutxa s'infla cap a dins? El professor David Schmidt va reconstruir la dutxa de la seva sogra en una simulació per ordinador i va fer un bilió de càlculs durant dues setmanes, arribant a conclusions sorprenents.

Va concloure que el fenomen no té tant a veure amb els corrents d'aire calent enfront dels corrents d'aire fred, com molta gent pensa (de fet, les dutxes fredes també fan que la cortina et toqui les cames, si bé en menor mesura); la culpable és l'energia alliberada per la desacceleració aerodinàmica de les gotes d'aigua entre el capçal de la dutxa i el terra de la banyera, que provoca un flux horitzontal d'aire en moviment —no gaire diferent d'un minihuracà— que aspira la cortina, generant la familiar i desagradable "abraçada enganxosa".

Malauradament, l'única solució que ha formulat la ciència és canviar la cortina per la porta de la dutxa. Però aquestes són cares, més difícils de netejar i tendeixen a acumular fongs, una solució poc desitjable. Així doncs, potser aquest és un d'aquells problemes vitals irresolubles, un amarg recordatori que no som més que partícules de pols emportades pels vents de l'eternitat.

La regla dels cinc segons

Projecte científic per a estudiants de secundària (2003). Sense article formal. Premi Ig Nobel de Salut Pública 2004.

Menjar el que cau a terra no és una preocupació particularment urgent per a les societats occidentals: a la UE, cada persona llença uns 350 grams de menjar cada dia, aproximadament el pes d'un àpat complet. En aquest context, no té gaire sentit recollir aquell tros de kebab que acabes de deixar caure a la vorera, tret que estiguis borratxo perdut, és clar.

Però un cop tens fills, la situació canvia, ja que la majoria dels nens s'alimenten projectant menjar en la direcció general de la seva boca mentre criden algo sobre la Peppa Pig o "un pipi en la cabesa". Així és com va sorgir la famosa Regla dels Cinc Segons: el menjar que cau a terra es pot menjar si l'agafes en menys cinc segons.

El 2003, l'estudiant de secundària Jillian Clarke va provar això amb gèrmens reals d'E. coli. Sota la supervisió d'una estudiant de doctorat, va deixar caure diferents aliments (llaminadures, galetes, etc.) sobre dos tipus de superfícies: rajoles reals de cafeteria escolar i rajoles contaminades experimentalment amb quantitats conegudes d'E. coli. Les va recollir al cap de cinc segons i en va fer cultius microbiològics per detectar bacteris, amb aquests resultats:

• Gairebé no es va produir cap contaminació a les rajoles de la cafeteria de l'escola, que van resultar estar raonablement netes i desinfectades.
• En rajoles contaminades, els aliments humits o enganxosos (pollastre bullit, llaminadures, etc.) es van contaminar molt, i gairebé a l'instant.
• Els aliments secs (pa ratllat, ametlles, etc.) van rebre menys bacteris, però la transferència també va ser gairebé instantània.

Per descomptat, aquest va ser l'experiment de una alumne de secundària, però investigacions posteriors (degudament publicades en revistes científiques de primera línea, com "Journals of Applied Microbiology") han confirmat les troballes: si el terra està brut, la contaminació és gairebé immediata, i les condicions del terra només canvien la quantitat de bacteris que es transfereixen (curiosament, la catifa és la superfície que transfereix menys bacteris). De totes maneres, 5 segons són suficients perquè els bacteris comencin una nova vida al teu troç d'hamburguesa.

Si ets mare o pare, una conclusió raonable d'aquests estudis és que pots seguir agafant els trossos de macarrons mig mastegats que deixa caure el teu fill/a, bufar-hi una mica i tornar-los a ficar a la boca. Estarà ple de bacteris, i tant, però ser pare és difícil, estàs esgotat i ningú et jutjarà . Endavant!

El placebo car és més eficaç

Waber, RL; Shiv, B.; Carmon, Z.; Ariely, D. (2008). «Característiques comercials del placebo i l'eficàcia terapèutica» . Premi Ig Nobel de Medicina 2008

Sabem que l'efecte placebo és real i potent (https://capitalcell.com/ca/the-placebo-effect/), i que la gent només necessita creure en un tractament per sentir-se millor. Però, hi ha un tipus de placebo més eficaç? La resposta, pràcticament com en tots els altres aspectes de la vida , és "sí, però és més car".

El 2008, investigadors dirigits per Dan Ariely van reclutar 82 voluntaris sans i els van sotmetre a descàrregues elèctriques lleus, que eren prou desagradables, però no prou per causar danys. Després van donar a tothom la mateixa píndola, un placebo, però els van dir coses diferents:

• A un grup li van dir que la píndola era un nou analgèsic que costava 2,50 dòlars per dosi .
• A l'altre grup li van dir que la mateixa píndola havia estat rebaixada a 0,10 $ .

No es va esmentar que hi havien dues versions, ni es va deixar entreveure que algú més rebés un preu diferent. Només es va dir un número, el preu fictici del seu tractament fals (sí, els assajos clínics impliquen moltes mentides).

Després de prendre la píndola, els participants van ser exposats de nou a les descàrregues elèctriques i se'ls va preguntar si el dolor havia disminuït. Aquests van ser els resultats:

• En el grup "car", el 85,4% va informar d'alleujament del dolor.
• En el grup "barat", només el 61,0% ho va fer.

Això és una diferència de 24 punts percentuals, produïda íntegrament pel preu.

Per descomptat, el dolor és subjectiu, però un estudi del 2015 va mostrar el mateix efecte per a la recuperació motora en pacients amb malaltia de Parkinson. Dos grups de pacients van rebre injeccions de placebo idèntiques, una descrita com a costant 1500 dòlars i l'altra 100. Sorprenentment, el placebo "car" va causar el doble de millora en la funció motora en comparació amb els descrits com a "barats" (aproximadament un 28% vs 13% de millora en escales clíniques estàndard, mesurades per neuròlegs), assolint, en alguns casos, aproximadament el mateix nivell d'efecte que el fàrmac comercial Levodopa. Sorprenent!

La "bomba gai"

Proposta interna de les Forces Aèries dels EUA (1994). No publicada en revistes (desclassificada). Premi Ig Nobel de la Pau 2007.

El 1994, el Laboratori Wright de les Forces Aèries dels Estats Units a Dayton, Ohio, va escriure una proposta per a una arma no letal: un agent de guerra química que emet feromones afrodisíaques per fer que els soldats enemics se sentin atrets sexualment entre ells. La proposta, desclassificada el 2005, demanava el desenvolupament de:

«...substàncies químiques que afecten el comportament humà de manera que la disciplina i la moral de les unitats enemigues es veuen afectades negativament. Un exemple desagradable però completament no letal serien els afrodisíacs forts, sobretot si la substància química causava comportament homosexual.»

L'agència va sol·licitar 7,5 milions de dòlars per al desenvolupament, però el projecte mai es va finançar ni es va construir. La qual cosa és una llàstima, perquè la "Bomba Gai", com es va anomenar, hauria resultat en el major avenç cap a la pau mundial mai aconseguit.

Segons el que sap la ciència, l'única manera potencialment efectiva de fer que els soldats enemics comencin un frenesí d'activitat sexual seria llançar-los licor, drogues i un DJ en paracaigudes, cosa que, de nou, seria una millora revolucionària respecte als mitjans tradicionals de guerra.

L'alcohol augmenta l'autoestima

Bègue, L., Bushman, BJ, et al. (2013). “ La bellesa és a l'ull del cerveser: les persones que pensen que estan borratxes també pensen que són atractives ”. British Journal of Psychology. Ig Nobel de Psicologia 2013.

Algú havia d'estudiar això... què passa amb la nostra autopercepció quan estem borratxos? Un equip dirigit pel professor Laurent Bègue, de la Universitat de Grenoble, va dur a terme dos estudis en un bar per comprovar-ho.

A l'Estudi 1, es donava begudes al clients (tots masculins), i com més bevien, més alt valoraven el seu propi atractiu . Ho sospitàvem, ara la ciència ho havia demostrat.

A l'Estudi 2, es van donar begudes alcohòliques (l'equivalent a 4-5 cerveses) o begudes sense alcohol a 94 participants, i els dos grups es van dividir al 50% entre persones a qui se'ls va dir que bevien alcohol i persones a qui se'ls va dir que no. Així doncs, algunes persones que van beure alcohol pensaven que no ho havien fet, i algunes persones que pensaven que bevien alcohol en realitat no. Sí, sí, és una mica confús, ho sento.

Després, se'ls va demanar que fessin discursos i que s'autoavaluessin (com de divertit, com de brillant, etc.). Els resultats van ser realment encantadors:

• Les persones que no van beure alcohol, però que pensaven que sí que ho havien fet, es van valorar millor a si mateixes
• Les persones que van beure alcohol, i se'ls va dir que ho feien, es van qualificar a si mateixes al mateix nivell (alt)
• Les persones que van beure alcohol, però se'ls va dir que no ho havien fet, es van qualificar a si mateixes una mica pitjor
• Les persones que no van beure alcohol, i se'ls va dir que no ho feien, es van qualificar a si mateixes gairebé igual de baix

En conclusió, l'efecte placebo de creure que estàs borratxo és més fort que l'efecte de l'alcohol real. Es de suposar que això deixa de ser cert al voltant de la vuitena cervesa, però la ciència encara no ho ha demostrat. Potser algú durà a terme aquesta important investigació algun dia?

Per què els plàtans són relliscosos

Font: Mabuchi, K., Tanaka, K., et al. (2012). “Coeficient de fricció sota la pell del plàtan”. Biosurface and Biotribology. Premi Ig Nobel de Física 2014

En física, la relliscositat es mesura pel coeficient de fricció , un nombre que indica quanta resistència hi ha quan una superfície llisca sobre una altra. Els valors alts signifiquen adherència; els valors baixos signifiquen caure de cul.

Sense cap por a les relliscades, un equip de científics japonesos, dirigit per Mibuchi i Tanaka, va provar el coeficient de fricció real d'una sabata que trepitjava un terra net en comparació amb trepitjar un plàtan fent que voluntaris encara més intrèpids trepitgessin pells de plàtan reals col·locades sobre sensors. I les mesures resultants van mostrar coeficients de fricció sorprenentment baixos : aproximadament 0,066 sobre linòleum i 0,083 sobre fusta, valors comparables al tefló o al gel .

L'explicació física es troba en l'estructura de la pela de plàtan; quan es comprimeix, allibera una mena de gel de polisacàrid. Aquest gel crea una capa fina i llisa que es comporta com un lubricant, evitant el contacte directe entre la sabata i el terra. El sistema passa de la fricció sòlid-sòlid a quelcom més semblant a la lubricació hidrodinàmica, on les superfícies llisquen sobre una pel·lícula.

Els fetus prefereixen la música vaginal

López-Teijón, M., Garcia-Faura, A., Prats-Galino, A. (2015). " Expressió facial fetal en resposta a l'emissió intravaginal de música. " Ig Nobel Medicina 2016.

Els fetus responen a la música, això és un fet. Si ls hi poses Mozart (o death metal, en realitat; sembla que no els importa) a través del ventre de la mare, es mouen, "somriuen", el seu ritme cardíac canvia, tots signes evidents d'una resposta a l'estímul.

La teoria que posar-li música a un fetus en desenvolupament pot ajudar a fer-lo més intel.ligent, però, no s'ha demostrat en absolut. Però posar-li música a una bonica panxa embarassada continua sent una activitat agradable i relaxant, almenys per a la mare.

El 2015, investigadors espanyols van comprovar si els nadons no nascuts responien millor a la música reproduïda directament a través de la vagina . En un estudi amb 106 dones embarassades, la música intravaginal desencadenava moviments facials en la majoria dels nadons (el 86,7% feia moviments de llavis i el 46,6% treia la llengua), significativament més que quan la música es reproduïa a través del ventre o amb vibracions intravaginals no musicals (sí, ja sé com sona una "vibració intravaginal no musical", però això és el que investigava l'article).

I tot i que no pots fer que el teu nadó sigui més intel·ligent fent sonar Mozart dins de la vagina, igual que no ho aconseguiràs fent-lo sonar a la panxa (o al rentaplats, ja posats), aquesta investigació va donar alguns resultats interessants, com ara identificar respostes a estímuls musicals ja a la setmana 16 i suggerir possibles aplicacions en el cribatge de la sordesa prenatal.

Si teniu curiositat, el mateix equip científic va construir també un altaveu intravaginal comercial, el Babypod. Embarassada o no, sembla que val la pena explorar-ho.

I molt més

S'han atorgat gairebé 350 Premis Ig Nobel, i molts premis dignes han quedat fora d'aquesta selecció, inclòs el meu favorit, l'Ig Nobel de la Pau atorgat a l'alcalde de Vílnius "per demostrar que el problema dels cotxes de luxe aparcats il·legalment es pot resoldre esclafant-los amb un tanc".

Es força aconsellable dedicar una estona a explorar els Ig Nobel; més enllà de l'humor i la ironia, entendreu que la recerca del coneixement pot seguir moltes direccions, i que fins i tot el més humil criador d'estruços, pescador groenlandès o president zimbabuès estan aportant el seu granet de sorra per augmentar el coneixement general de la humanitat.